Volant alt

Dies de llibertat...
 
Bé, començarem per descriure-la físicament. Ella era morena, baixeta com jo. D'ulls castanys i cabells despentinats sovintment, prima i molt maca. Recordo l'últim cop que la vaig veure. Era una tarda d'estiu, d'aquelles que s'et fan groges. Anàvem cap a la piscina i em va dir que sentia que li feien mal les espatlles, però que era un mal dolç. El seu riure era més intens que mai. <<Des que vaig fer els 17 que he estat notant una cosa extraña>>, em va dir que li picava les espatlles des de llavors, però que avui el picor s'havia tornat aquell mal dolç. Vam nedar més que mai, fins l'esgotament.

- Ja sé per què avui nedes tant ràpid puta!

- Sorpren-me - em va dir llençant-me un petó per l'aire.

- La sabiduria et persegueix, però tu vas més ràpid. - Vaig dir amb expressió sentenciosa.

- Això vol dir que la sabiduria passa de tú! 

Li vaig fer una ofegada a l'aigua i ella em va agafar pel peu. Al tornar al vespre, quan el sol era al seu punt més taronja, va llençar la seva motxilla de sobte, i la seva tovallola al terra amb un gemec. Vaig tornar-me. S'havia quedat unes passes enrere. Els ulls s'em van sortir d'òrbita. 

La mateixa noia, els mateixos ullets amb la piga al costat del dret, però més radiant. La pell li brillava, sí, i d'on abans sortia un picor misteriós, ara neixien dues ales blanques i grans. Em va fer l'últim somriure, em va llençar l'últim petó per l'aire, i va sortir volant.

Ara el temps ha canviat molt. Feia molt que no nevava a l'Hospitalet, quasi sembla un miracle. S'escolten el fum fum fum i a betlem m'en vull anar, i la ciutat està enlluernada de colors. S'em fa una visió molt bonica, però una mica trista. Fa un solstici que no la veig, i renoi, com em piquen les espatlles! Em sembla que la he vista mirant-me des del campanar de l'esglèsia. Jo també vull volar així d'alt.


Dedicat a Ester Gonzalez, per què hi ha amics amb qui pots ser lliure.